Si recordeu, ja vaig passar per Cap Bear, al municipi francès de Port Vendrés. Com també recordareu que la visita va quedar incompleta a causa de diverses raons, així doncs, com haureu suposat aquest buscarà resoldre com mereixeu una zona tant important en elements de fortificació.

Com recordareu de l’anterior article, ens vam quedar just al far, que va marcar el final del trajecte anterior sense arribar a sobrepassar-lo, avui ho farem i trobarem un espai de molt difícil comparació respecte els sistemes defensius anteriorment vistos. Es tracta d’una magnifica bateria d’artilleria amb elements separats entre si que no us deixarà indiferents.
Just tenint el far darrera, el primer que veureu són uns grans cercles de formigó, com poques vegades haureu vist, i gairebé segur que el vostre primer instint serà anar-hi directes. Resistiu-vos i aneu cap a la vostra esquerra, a pocs metres trobareu una estructura que combina un colze defensiu fet en pedra amb una sala de formigó semisubterrania amb una mena de cercle de metall al seu sostre. Si bé no us puc dir que es exactament aquesta estructura, crec que la clau es en aquest cercle de metílic que acabem d’esmentar. Tal vegada un suport per un focus? Ves a saber.

Ara si, a molt pocs metres podeu dirigir-vos cap al primer de les tres grans plataformes de formigó, les seves dimensions són brutals, tant en la terrassa amb barbeta com en la sala del seu costat de parets molt gruixudes. Molt possiblement utilitzada com a polvorí del gran canó que hi devia haver aquí, disculpeu-me si no m’atreveixo a dir que hi anava aquí, confesso desconeixement de l’artilleria utilitzada en costa durant la Segona Guerra Mundial.
Sent observadors com sou, ben segur que us haureu fixat que aquesta sala està destruïda, però destruïda de dins cap enfora…, cosa que indica de forma gairebé segura que va ser destruït abans de retirar-se els ocupants de la posició fortificada.
Vista aquesta primera part, ens dirigirem cap baix pel camí principal de les instal•lacions que estem recorrent. Ben aviat arribarem a un bloc de tres edificacions, si bé són tres, crec que dos són posteriors i l’única que dono per contemporània a l’època es una de formigó en forma de L amb un petit porxo. La seva utilitat es difícil, sobresortint del nivell de terra representa un blanc perfecte. I més tenint en compte que a hores d’ara ja us haureu fixat en els múltiples accessos que donen a unes estances subterrànies que recomano que visiteu, veureu que son sales prou grans com per fer qualsevol funció, des d’allotjament de tropa a refugis per si queia alguna pluja d’acer amb males intencions, i el fet que n’hi hagi moltes per tot arreu podria indicar que la dotació de personal per aquestes fortificacions era prou alta.

Fins aquí ja hem vist tres tipus d’edificació, però en seguirem veient més. Només cal seguir baixant per la pista principal de les instal•lacions. Ben aviat haurem trobat dos plataformes d’artilleria com la primera visitada. Es en la segona que hem de fer una petita aturada i buscar la costa, tot anant a mirar cap a Port Vendrés, es allà on veurem una petita fortificació a la qual s’accedeix per un dels laterals i una gran obertura per damunt, en el que podríem considerar sostre. Podríem considerar-la estranya i de poca utilitat aparentment, però ens equivocaríem, són les anomenades tipus “ Tobruk “ i va ser força extés a la costa. El seu funcionament es simple, s’accedeix pel lateral i per l’obertura del damunt surt un artiller de metralladora, essent visible poca cosa més que el cap i l’arma. I en aquest cas en trobarem força casos, gairebé un davant de cada terrassa artillera.
Com veiem, aquesta segona visita està resultant d’allò més sorprenent gràcies a la varietat de fortificació i estructures diverses que van sorgint tot baixant per la pista.

Mica en mica ens anem dirigint cap a l’extrem de la punta geogràfica i podríem pensar que ja poc trobarem, aquesta conclusió ben aviat es mostrarà equivocada. Just al costat de la pista trobarem una rampa que s’endinsa sota una casmata semisoterrada que combina pedra i formigó. No disposa de segona sortida i es sobradament ample per un camió dels que hi havia en aquella època, més estrets que els que corren ara per les nostres carreteres, vistos aquests elements potser podríem aventurar un us de garatge d’alguna mena de vehicle utilitzat en aquestes instal•lacions.
Passat el que a partir d’ara anomenarem garatge, i a la dreta del camí, no massa lluny, trobarem un altre niu de metralladora tipus “ Tobruk “, també clarament orientat al mar i formant molt possiblement un cordó defensiu al voltant d’aquesta potent posició artiller que estem recorrent ara, vertebrada per un camí que hem de recuperar per seguir caminant cap baix.
Ben aviat trobem l’element més proper al mar, es tracta d’una petita terrassa per canó, resulta ser una bateria si fa no fa les que ja hem vist però més petita. A la qual accedirem a través d’un petit passadís descobert que passa per l’accés a una sala semblant a les ja visitades i acabant en la terrassa a barbeta on hi aniria un canó, altre vegada de model desconegut per a mi.
Arribats a aquest punt, podríem pensar que aquesta visita es pot donar per acabada, ens tornarem a equivocar, malgrat quedar poc per veure encara queden elements prou interessants per veure. Per seguir-lo ens haurem de situar a la banda del cap que mira cap a Catalunya i anar pujant, aquesta vegada fora del camí gairebé sempre.
El primer en aparèixer es un tram prou important, per bé que força entortolligat de filferro espinós que servia de barrera defensiva exterior. Enfilant-se aquesta fins la terrassa artillera més propera a nosaltres.
Passades les terrasses i la caseta de formigó comentada ja fa algunes línies, tot deixant a la nostra dreta restes de parets de formigó i boques de refugis com les ja vistes, en trobarem de cara amb unes escales fetes en formigó que s’enfila cap al far. Val molt la pena pujar per ella, però deixeu-me indicar-vos un petit trencall que es dibuixa entre les plantes en el replà on comença l’escala, si el seguiu passareu molt propers a un parell d’estructures de ciment que no he aconseguit desxifrar encara i que acaba en un niu de metralladora tipus “ Tobruk “.

Des d’aquí es pot tornar a l’escala i pujar-la fins al final, punt en que haureu de girar a la vostra esquerra per dirigir-vos a una darrera terrassa artillera de dimensions semblants a la darrera i més propera al mar que hem vist. També si us sentiu més valents, des del niu de metralladora i tot vorejant el penya segat hi arribareu. Si teniu memòria, ben aviat trobareu una diferencia respecte l’últim, certament el tamany de la terrassa es semblant al de la punta però la seva sala contigua es més semblant als tres emplaçaments que hem vist primer. Considerant-ho tal vegada com una darrera sorpresa constructiva d’aquest espai, deixant per desgracia darrera d’una tanca el que sembla un accés a refugi, una estructura quadrada que no puc aventurar que és i un emplaçament de bateria que ara mateix tinc seriosos dubtes que h pugui accedir. Ben cert es que el que hem pogut contemplar fins ara es magnífic i que potser trigueu molt en trobar tal concentració d’estructures i varietat d’elles, per això, i des d’aquestes línies us animo molt enèrgicament a acostar-vos a elles, ben segur en sortireu encantats.

Oriol Miró Serra.
26 de Novembre de 2012.