El Cinturon de Hierro, la defensa republicana de Bilbao.

Un cop esclatada la Guerra Civil, la república va quedar dividida en dos parts, una part al nord, encarada cap al cantàbric. I una altre part, la majoritària en terreny, que comprenia un gran territori en el qual es trobaven les que podríem considerar les grans ciutats de la nació. Ja centrant-nos una mica en el tema que vull tractar en aquestes línies, parlaré de Bilbao, ciutat que no podem oblidar en importància per la seva sortida a l’atlàntic i la seva situació propera a França malgrat haver quedat aïllada de la frontera per la pèrdua d’ Irun.
Aquest i altres motius van propiciar que el govern autònom basc es decidís a construir una línia defensiva al voltant de la seva capital, en origen anomenat Cinturon de Bilbao però adquirint el nom de Cinturon de Hierro posteriorment i de mans de l’exercit rebel.
Una vegada explicada la historia, encara que sigui només per sobre, ens centrarem sobre la visita, per la qual es fa imprescindible contactar amb associacions consagrades al seu coneixement com són Sancho de Beurko, associació molt consolidada que a més ha extés el seu territori a la recreació i Burdin Hesia Ugaon, aquesta molt més jove que la anterior però plena de ganes de créixer.
El meu coneixement d’aquestes fortificacions ha estat molt intens, tres dies que quasi es podrien considerar dos en els quals en tot moment he estat acompanyat. A tots els meus guies moltes gràcies. Ara si, després d’aquesta segona introducció, per l’autor necessària, ja ens centrarem en la visita.
La primera sessió va ser dilluns a la tarda, poques hores després d’arribar a Bilbao, on em van donar el telèfon de l’Aitor, membre de Sancho de Beurko. Aquest, em va recomanar que per fer temps, ja que el vaig agafar d’imprevist, em va recomanar la visita al Monte Artxanda. On trobaria un monument anomenat “ La Huella del Gudari “, en el que trobarem una placa amb els noms dels batallons de l’exercit basc situat en un parc ubicat en el que va ser un casino que va ser testimoni de l’ultima batalla abans de caure la ciutat basca. Des d’allà veurem la raó de que la defensa de Bilbao fos ubicada tan lluny de la ciutat, el fet que la capital de Biscaia caigui entre muntanyes va forçar que les defenses es posessin a les muntanyes del seu voltant, salvant de pas altres interessos ubicades darrera seu.

img00345-20120820-1519
Placa amb els noms dels batallons que defensaren ´Euskadi.

Ja amb l’Aitor, a Berango, vaig poder veure el que a hores d’ara ja deu ser el Centre d’interpretació del Cinturón de Hierro, he d’agrair tant la seva visita avançada a la obertura com les seves explicacions, imprescindibles per entendre l’ importància de la magna obra. Des d’allà, i amb una idea ja aproximada del que anava a veure, ens vam dirigir cap els turons propers a la localitat. On entre immensos eucaliptus i falgueres tan altes com jo mateix, vaig anar veient refugis en formigó, nius de metralladora, que per bé que ensorrats, es distingeixen molt bé les seves formes. També, si més no a nivell personal, em va agradar veure un pou de tirador individual enmig del traçat de la trinxera. Poc a poc aquestes fortificacions em van mostrant peculiaritats que no he pogut veure en la meva zona habitual de busca.
Encara en aquest turó, i de cara al poble de Sopelana, vaig poder descobrir un primer niu de metralladora restaurat per l’associació. Apart de ja poder veure un niu de metralladora sencer, vaig poder veure un dels mètodes per restaurar trinxeres. Resulta que els sacs eren de ciment per dins, he de dir que ho vaig trobar molt ben pensat. Els que treballem en aquest tipus d’associacions sabem que els sacs d’arpillera es degraden i acaben desapareixent, doncs el ciment una vegada desapareguda la tela conserva la forma i no fa falta anar a canviar el sac. Tot i això, els sacs havien estat tirats i el niu de metralladora estava ple de pintades per dins, com veiem el vandalisme es present a tot arreu, però aquesta lluita sempre la tindrem.
Una vegada visitats aquests primers elements, i després d’una pausa, on es va unir a nosaltres l’Ivan, amb qui ens dirigiríem cap a Sopelana, si fa no fa darrera d’un camp de futbol. Des d’on ens dirigiríem cap un turó just darrera seu on entre la vegetació trobarem fins a tres conjunts fortificats que fins al moment només he vist al front del nord. Descrivint-los ràpidament, que no es fàcil, es tracta d’un niu de metralladora central amb una galeria espitllerada per fusells a cada cantó, tot això plenament integrat dins la línia de trinxera i construït en sòlid formigó. Tot i estar en runes i que la llum ja començava a fallar, puc assegurar que ja em vaig fer una bona impressió que milloraria molt l’endemà.
Dimarts començava ben aviat, que tenia entre cella i cella el pont penjant de Portugalete, podríem considerar-ho turisme a nivell general i encertaríeu. Però el fet que dies després m’hagin comentat que va ser destruït per evitar el pas de les forces nacionals a l’altre banda de la ria, i que en aquesta destrucció va caure la biga central que uneix les dos grans columnes, impedint el pas a l’altre cantó de la ria ha fet que considerés oportú citar aquesta visita en un primer moment purament turística.

img00369-20120821-0923
Pont de Portugalete.

Del pont de Portugalete em vaig dirigir de nou vers l’hotel on m’hostatjava, on em trobaria amb el Guillermo, amb el qual després d’esmorzar i intercanviar algunes vivències pròpies i compartides d’associacions germanes em va permetre acompanyar-lo a buscar quatre cosetes que havien d’anar a la exposició permanent del Cinturon de Hierro ja comentada. Només espero haver resultat d’utilitat per aquest gran projecte que es porten entre mans. Tot junt va fer un matí d’allò més aprofitable i recomanable, quedant encara tota una tarda que prometia ser d’allò més apassionant.
Aquesta prometedora tarda comença si fa no fa com el matí, el José Àngel em recollia al vestíbul de l’hotel per dirigir-nos ràpidament a cap al municipi de Gatica, on si fa no fa a mig camí vam recollir a l’Assier que ens acompanyaria durant tota la tarda. Sense entrar a cap poble i desviant-nos per un trencall que sortia a la dreta de la carretera ens vam endinsar en un bosc de grans eucaliptus per deixar el cotxe al cap d’una estona, senyal que hauríem de continuar a peu durant una estona. Poca estona després, tot caminant entre una “jungla” de falgueres i un altre bosc d’eucaliptus ens vam topar amb el complex fortificat on feia cosa d’un any havien gravat un curt, i com ells bé sabien el que tenia ganes de veure de feia temps. El fet de poder-lo recórrer pràcticament net s’ em va fer especial. Malgrat no tenir una de les ales per fuselleria acabades, això no li restava espectacularitat, ara el descric de la manera més precisa possible que pugui tot observant les fotos de que disposo.
L’ala per fuselleria consta de 10 espitlleres per fusells en un passadís de parets de formigó i pedra només accessibles després de superar un petit mur que obliga a fer una ziga – zaga tot accedint des de la trinxera. Aquest passadís dona a un espai central, aquest tant ample com el passadís ja descrit i amb el mateix metre i mig, potser dos d’ample, aquest espai es el que dona accés al niu de metralladora central d’aquest tipus de fortificació. Aquest niu de metralladora presenta similars les característiques dels que podria anar veient en aquests tres dies de visites. Consta de polvorí / refugi força amplis, ja sigui sota o al costat de la llosa en que s’havia de col•locar la metralladora pertinent al niu de metralladora.

img00374-20120821-1610
Espitllera del conjunt.

Parlant del seu exterior, no presenta un perfil excessivament alt, les espitlleres de fuselleria resten casi a nivell de terra i la del niu de metralladora cau gairebé mig metre més baixa que les de fuselleria. Una cosa que em van remarcar sobre la grandària de l’espitllera del niu i que m’agradaria comentar. Es deia que estava mal feta i que moltes vegades a les fotos es veu tapat l’espai que no fa falta amb sacs terrers, però resulta que estava perfectament estudiada, les mancances d’armament que va patir l’exercit basc eren molt greus i no es podia dissenyar una posició per una arma especifica, creant així una construcció base que després s’arreglava amb elements mòbils com poden ser sacs terrers per tancar l’espitllera, creant el que m’agradaria anomenar “improvisació controlada”. Just començava la tarda i la sortida ja agafava formes d’allò més prometedores.
Visitada aquesta posició ens vam dirigir a les rodalies del Monte Gaztelumendi, relativament proper al municipi de Larrabetzu, posició per on l’exercit franquista va trencar les fortificacions del Cinturon de Bilbao. La primera parada va ser en un prat proper a ell on vam poder visitar dos nius de metralladora en runes, per bé que en runes ja permetien traçar per on anava la línia vers el Gaztelumendi, que seria el nostre següent punt de parada. Sense agafar el cotxe que ens havia portat fins aquí vam agafar la pista de guerra que havia d’alimentar les fortificacions, tot agafant un darrer revolt a la nostra dreta ja enfilaríem en cim del Gaztelumendi, tot caient a la nostra esquerra per trobar un primer niu de metralladora ben proper al camí. Aquest presenta la peculiaritat d’insinuar un parell d’entrades i haver estat perforat pel sostre per un projectil, no costa gaire imaginar el que es devia viure allà dins en el moment de l’impacte si estava ocupat.

305040_3108279044698_1969724137_n
Restes evidents quan t’hi saben portar.

Ja de nou al camí i seguint-lo fins al final trobem una gran creu de pedra entre els omnipresents eucaliptus, es tracta del monument franquista en honor a la ruptura del cinturó defensiu de Bilbao just per aquest punt, malauradament vandalitzat presenta un aspecte deplorable, encara que representi el que representa i podent estar d’acord o no amb el seu significat, aquest tipus de monuments haurien de ser visibles per tothom, ben explicats permetrien que la gent es formés una opinió pròpia dels fets històrics, i potser contribuirien a superar realment un conflicte que cada vegada es fa més evident que no ha estat superat.
Ben proper a ell podem trobar un parell de nius de metralladora. Un ben visible a la seva dreta, sent aquest el que potser és el niu de metralladora més fotografiat de tots el que composen aquestes defenses. En aquest trobem una petita polèmica, sembla ser que hi ha gent que mostrant un enderroc de ciment present al seu interior el posa d’exemple de mala construcció dels nius de metralladora. En favor dels meus guies he de donar-los la raó en el punt que els que diuen això estan equivocats, veient l’armament del que disposaven i posant una mica d’experiència de recreador que soc, m’atreviria a donar la raó a la teoria que en el moment de rebre un impacte ben visible al seu exterior l’energia d’aquest va fer saltar un tros de ciment encara fresc. Òbviament no es tracta d’una ultima sentencia, però coneixent certs elements es més plausible això que haguessin de picar el formigó per encabir l’armament.
El segon d’ells va ser descobert per insistència d’un dels membres de Sancho de Beurko, que assegurava haver jugat en les seves restes de petit. Efectivament, la seva insistència va portar a descobrir un niu de metralladora inacabat uns metres sota i a l’ esquerra del que acabem de parlar. De fet només li manca el sostre, però el fet que l’estessin fent mostra que les obres de fortificació entorn a la ciutat basca encara eren lluny de poder-se considerar acabades.

260432_3108284764841_247259371_n
Aquest petitó deu a la insistencia el seu coneixement.

Es vulgui o no, la tarda va corrent i quedava molt per veure, per bé que la llum encara era bona i prometia unes quantes hores, no era qüestió de relaxar-se massa i ens vam dirigir ja cap al poble de Larrabetzu, on ja fos al poble o a les seves rodalies veuríem els darrers elements fortificatius del dia.
Un cop aparcat el cotxe, el José Àngel ens va dirigir cap una serraria que encara conserva restes d’un dels pocs però famosos murs espitllerats que van formar part de les defenses que estem visitant. Malgrat estar mig amagades entre taulons encara feien goig i eren prou distingibles.
Però la sorpresa va ser majúscula quan precisament ens va arribar la noticia que havia aconseguit que els propietaris d’una casa ens obrissin les portes del seu garatge. Doncs resulta que allà dins, entre trastos i cotxes hi havia un tros de mur perfectament identificable, en el que no feia falta imaginar res de res. Es veien els dos nivells d’espitlleres, els seus reforços verticals, les estructures per permetre que una segona de fila de gudaris disparés per sobre de la primera. Tot plegat un honor que per bé que desitjat, no esperat per saber de la seva situació en una propietat privada. Encara que no expressades en aquell moment, vull donar les gràcies al José Àngel per les seves gestions, que estaven fent que les meves expectatives s’estiguessin superant de llarg.

Llegendari mur espitllerat a Larrabetzu. Un plaer inesperat.
Llegendari mur espitllerat a Larrabetzu. Un plaer inesperat.

Com veiem, la visita estava sent d’allò més profitosa i encara prometia més. Des d’allà i amb el bon sabor de boca de la recent visita, ens vam dirigir cap a un turó proper, pel qual ens vam començar a enfilar tot seguint una trinxera, que per bé que desdibuixada per l’abundant vegetació era perfectament reconeixible. En un punt concret ens vam desviar a l’esquerra per trobar una galeria espitllerada perfectament coberta i feta en formigó i pedra. Es tracta del Conjunt fortificat de Loroño, el seu interior ampli i en doble nivell el fan un conjunt d’allò més aprofitable malgrat la seva situació i restar mig amagat per una vegetació frondosa que amenaça amb tapar-lo.

img00416-20120821-1919
Galeria Espitllerada per fora.

Seguint la visita i ja una mica contrarellotge, vam seguir enfilant-nos per la muntanya fins cert punt on vam trobar unes trinxeres molt desgastades que mostraven algunes entrades de refugis, va ser en aquest punt que vam girar a la nostra esquerra, endinsant-nos en una vegetació difícil com poques vegades he vist, malgrat aquestes dificultats, a la quals sumàvem una llum que aviat cauria, ben aviat va trobar un impressionat refugi fet com si fos una galeria de mina. No només podies anar gairebé dempeus sense patir pel teu cap, si no que tenia diferents branques i disposava de tres boques. Una per on havíem entrat, una altre que era un enfonsament al terra i una desapareguda per bé que segur localitzable. Una impressionant obra que bé mereixia l’esforç realitzat per arribar-hi.
Ja retornats al poble, el nostre camí encara guardava sorpreses, quasi als afores de Labarretzu, en un caseriu, trobaríem un potent niu de metralladora amb un bocí de mur espitllerat integrat en les parets de la casa. Si bé n’havia vist fotos, no m’esperava que estès tan junt al poble, i el que pot ser més curiós, els propietaris, lluny de voler-lo amagar o dissimular, el tenen ben visible i fins i tot cuidat, potser sabent que tenen un bocí d’història que val la pena conservar.

196696_3108293925070_370933657_n
Caseriu que conserva un niu de metralladora i el seu mur espitllerat.

En aquest punt si que ja podríem dir que la llum no permetia gaire cosa més prendre un respir més que merescut abans de marxar cada un cap al seu allotjament o casa a sopar. Cosa que es va fer amb la satisfacció d’haver completat un gran dia, si més no per la meva part i desitjant que per part del meu guia i el seu company també hagués estat un gran dia.
Començava el dimecres, amb la idea que al vespre ja hauria d’estar a Barcelona, tot i això quedava un matí i havia aconseguit quedar amb un conegut informàtic que passaria a ser de carn. Es tracta de l’Andoni, que si bé coneixia algunes fortificacions que em volia ensenyar, no sabia que havien creat una nova associació de nom Burdin Hesia Ugaon, associació jove però amb ganes de fer coses. Va enfocar la meva visita molt encertadament, sabia que havia visitat Cinturon de Hierro durant dos dies, en conseqüència la seva idea era ensenyar-me un parell de bunquers del Cinturon de Bilbao i després mostrar-me l’espai de la batalla de les Intxortas.
Començant per la visita als bunquers, just sortint del poble ens enfilem per una carretera local que ens endinsa als turons més pròxims al poble fins a un punt pròxim on trobarem una senyal que indica una petita ruta per alguns fortins del Cinturón de Hierro.
Tot seguint una trinxera desgastada que ha esdevingut camí trobaríem un primer niu del complex fortificat. Aquest encara que similar als ja vistos, aparentment presenta algunes diferencies. En contres de ser un passadís llarg es una gran sala de la que surt un passadís central cap a un niu de metralladora. Tenint aquest passadís a banda i banda 5 espitlleres a les parets de la gran sala. Malauradament no podem donar masses més detalls, ja que al no estar net ben segur que encara amaga alguna sorpresa.

img00431-20120822-0935
Impressionants fortificacions a Ugao.

Continuant la trinxera arribarem a un segon complex fortificat, aquest més complex que el descrit fa molt poca estona. Si bé es basa en una gran sala com l’anterior, al seu centre no te un niu de metralladora, en te dos comunicats entre si als quals s’arriba després de passar per un breu recorregut marcat per solides parets que alhora fan de cobertura. Aquests dos nius de metralladora estan flanquejats per dos files de 5 espitlleres que comuniquen directament a la sala més gran del complex. Una mostra molt interessant d’arquitectura un xic diferent dins del cinturó defensiu, al qual hem entrat per una porta única que hi ha en un dels seus cantons i en sortirem per l’altre, que disposa de dos portes per seguir la trinxera, que encara que tallada per un camí no ens costarà seguir fins a un tercer conjunt fortificat de molt difícil distinció per causa de no estar excavat, malgrat insinuar semblances amb el primer visitat, seria perillós assegurar que es idèntic o igual.
De nou al cotxe, es quan ens vam dirigir al que va ser l’escenari de la Batalla de las Intxortas, vital per parar l’envestida de l’exercit franquista i permetent així la formació del govern autònom basc, aconseguit durant els primers mesos de guerra.

p1120849
Fortificació que va resultar clau.

Ens trobem en un espai restaurat i museitzat on el primer que destaca després d’haver aparcat trobem un monument en record al Gudari, nom que rep tradicionalment el soldat basc, i els milicians que van lluitar aquí, aconseguint així aturar l’atac de les forces que venien des de Navarra.
Després d’això, hem de seguir pocs metres carretera amunt per trobar un seguit de trinxeres que comencen a peu de carretera i es van enfilant per la vessant del turó, coneixent així un espai fortificat restaurat on s’han refet els sacs necessaris per mostrar com solien ser les trinxeres, refugis, nius de metralladora i trinxeres de comunicació. Presentant la curiositat que han refet el concepte de doble línia que van aplicar. Una visita molt recomanable per entendre un camp de batalla desconegut per mi i que em va sorprendre pel lloc on estava. De gran domini estratègic, tot dominant el seu entorn i resultant ser la clau per un accés ràpid cap a l’interior del que encara era territori basc i republicà. Puc assegurar que la visita va resultar d’allò més profitosa per entendre una mica més el que va ser la guerra al País Basc, que confesso que ha estat en el que s’ha convertit el viatge a Bilbao.
Ja de nou a Ugao – Miraballes, on havíem quedat, poc més va quedar que acomiadar-se amb un a reveure, ja que aquests tres dies l’únic que han fet es animar-me a tornar i conèixer ja no només el que queda de la guerra al País Basc, si no la resta del front del nord. No patiu companys, tots els que m’heu fet companyia en aquests tres dies, que tinc l’ intenció de tornar, no se quan…, però tornar. Ja que gràcies a vosaltres he parés un munt de dades i llocs que fins no fa tant eren poc més que un somni. A tots vosaltres, moltes gràcies.

Oriol Miró Serra.
6 de Setembre de 2012.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s