Maquís, soldat i excursionista, recreació i patrimoni a la Vall de Sant Feliu

I ja en som tres, permetent una triple línia d’exposició, alhora que mantenim la línia estrenada de posar en valor el patrimoni, qui sap si el ganxo per gent que no vegi la recreació com motiu suficient.

En el cas de la recreació es va optar per un soldat de guerra civil, uniformat a mode de caçador de muntanya, un maquis francès i un civil, figura necessària per qui no vulgui recrear de soldat.

En el cas de patrimoni, la ruta torna a sortir de Santa Creu d’Olorda passant per Torre del Bisbe, l’antic monestir de Valldonzella i el poblat iber de la Penya del Moro, realitzant com veieu un trajecte de segles d’història. Revaloritzant en certa manera un patrimoni mai prou conegut.

Cara a la meva elecció, en Daniel (excursionista) i l’Enric (soldat) ja explicaran la seva, va venir marcada per donar justícia a un paper sovint menyspreat en les recreacions de segona guerra mundial (o així era quan en feia) i que pateix del mateix mite que el bàndol republicà en guerra civil espanyola, QUALSEVOL COSA SERVEIX. El maquis, que alhora va ser una continuació en la lluita de no pocs soldats republicans.

La elecció de la roba fou relativament fàcil, atès experiències anteriors. Un pantaló resistent per anar a muntanya i camisa adequats a l’època, també resistents, adequats per terrenys no sempre amables alhora que colors verds i caquis per buscar la confusió. Bona bota, motxilla apte per passar dies a la intempèrie tot combinant amb el barret d’ala ample de la setmana passada, que tan aviat protegeix del sol com de la pluja. Afegint cartutxera francesa de MAS 36 (elecció errònia segons vaig veure després i ja explicaré) que només vaig treure per fotos, bossa porta carregadors de fusell metrallador chaterelault, braçalet de resistència de les FTP i una replica de fusell Kar 98 de la marca Denix, que només vam treure un moment i ja fora de ruta. I es que malgrat reproducció i ser totalment inútil, faria l’efecte d’arma a ulls no experts, alhora que no es legal portar-lo a la vista sense les autoritzacions pertinents.

Ja entrant en detalls de la ruta, no fou una ruta excessivament dura, dominant la baixada en la primera part amb alguna excepció i dominant la pujada en la segona part, només trencada per la baixada de Penya del Moro a Vall de Sant Feliu. Que sense ser dura, si que es va fer notar en les cames.

També cal considerar que el fet que el grup augmentés va fer que la ruta fos més amable comparant-la a aquelles primeres rutes de juliol on anava sol, i es que seria absurd negar que l’home es un animal de grup.

Vull remarcar la valentia de l’Enric, que quan vam comentar el fet que necessitàvem algú acostumat a caminar amb espardenyes un tram de quilometres, li va faltar temps a treure’s les botes i calçar-se les espardenyes per fer la pujada de tornada. Ell ja comentarà les seves sensacions en la seva part.

I ja per acabar, la elecció equivocada de cartutxeres, que si, que es corresponien a l’arma de l’exercit francès en segona guerra mundial, i que havia investigat si eren correctes o no, però fins i tot amb això…vaig errar el tret. Ja que quan vaig penjar les fotos a xarxes amb relatiu orgull, ben aviat vaig rebre comentaris que m’havia equivocat i que eren de postguerra, de maig del 45. Comentaris educats que van incloure enllaços que no havia vist abans i que certificaven tal error, que entomo amb respecte i agraïment. Ja que negar l’error i no voler aprendre no es bona actitud en recreació.

Respecte la sessió de fotos amb la reproducció d’arma, fou en lloc aïllat i podem assegurar que ningú ens va veure, que la vam treure del cotxe embolicada amb un llençol i que vam prendre tota precaució. I, que malgrat estar segurs que la gent ho hagués entès, vam preferir no prendre riscos.

Tot i que hi ha alguns que creuen que vestir vintage a l’estiu implica, indefectiblement, passar més calor que si ens posem l’equivalent modern, perquè la roba “antiga” és sempre pitjor en aquest aspecte, la veritat és que això no té per què ser així. De fet, podem tenir alguna que altra sorpresa.

El polo que portava en aquesta sortida està confeccionat en cotó cel·lular – un teixit que, curiosament, es va inspirar en el que es feia servir pels guants de reixeta de les senyores. El cotó cel·lular es va desenvolupar al Regne Unit, a finals de s. XIX, amb la idea d’obtenir un teixit ventilat, que refresqués el cos a l’estiu, i va aparèixer el 1889, ni més ni menys. Les primeres peces van ser de roba interior, però aviat es va passar a fer camises, i immediatament es va començar a associar amb activitats de “sport” i d’oci a l’aire lliure, centrant-se en això la publicitat. Aertex és la denominació comercial que li va donar a aquest teixit l’empresa que el va introduir; naturalment, altres firmes van dissenyar materials semblants amb altres noms.

A part dels aficionats al “sport”, l’Aertex també va vestir els soldats en climes tropicals – per exemple, els soldats de S.M. Britànica en el teatre d’operacions oriental, en la Segona Guerra Mundial, van ser subministrats uniformes Aertex en el color jungle green apropiat per la zona, que van donar molt bon resultat.

En els anys 60, el cotó cel·lular va ésser desplaçat per les fibres de niló. En certa manera, doncs, l’Aertex és l’antecessor dels moderns “teixits tècnics”, tan comuns en els vestits dels esportistes actuals.

El cotó cel·lular, sense ser tan popular com en el seu moment, encara està en producció, i es poden aconseguir peces a través de, normalment, empreses especialitzades en estil vintage o articles per a recreació – SJC (UK) és una d’elles. Com podeu observar a les fotos de detall, es tracta d’un teixit lleuger, perforat per facilitar la ventilació. I certament és molt fresc – com us podreu imaginar, un material que es va considerar ideal pels uniformes de tropes destacades en climes tropicals i humits propis de les jungles de l’Extrem Orient, es comporta magníficament en el nostre clima mediterrani.

Sortint de la Santa Creu d’Olorda (Molins de Rei) enfilem camí cap al monestir abandonat de Valldonzella; tots tres equipats amb equipament d’època. L’Oriol abillat com un integrant dels Francs-Tireurs et Partisans (FTP), el moviment de resistència francesa creat pel partit comunista durant l’ocupació Nazi; en Dani vestit com un civil aficionat a l’excursionisme i un servidor ambientat com un soldat del Regiment de Caçadors de Muntanya.

Comprenent que, línies amunt, els companys ja hauran explicat la seva uniformitat i equipament amb més deteniment em centraré en la meva part d’uniformitat.

L’equipament de la topa de muntanya utilitzat per la sortida ha constat de: camisa verda reglamentària, guerrera d’estil anglès, pantalons noruecs, polaines llargues, cartutxeria reglamentària de espanyola, gorret casernari amb rivet verd (propi de les tropes de muntanya), botins de pell girada i una motxilla d’estil txecoslovaca carregada amb (d’entre d’altres articles) un parell d’espardenyes, una manta casernària i un casc model Azaña 1938; tot amb un pes a la motxilla de 9 Kg aproximadament.

L’excursió constat d’uns 6 o 7 quilòmetres (molt aproximadament), des de Santa Creu d’Olorda fins al monestir abandonat de Valldonzella, després fins poblat ibèric de la Penya del Moro (Sant Feliu de Llobregat) i, finalment, desfer el camí fet fins, altre cop, a Santa Creu d’Olorda; ben bé unes 4 hores (més o menys).

Si bé aquest article no serà pas un detallat resum de l’excursió, estarà més enfocat cap a les sensacions físiques i personals de fer una caminada imitant l’equipament de fa 80 anys.

Entenc que qualsevol lector no pugui compartir allò que expliqui pel sol fet que aquestes línies són l’experiència subjectiva d’una vivència; cadascú pot tenir una percepció diferent de la mateixa realitat. Dit això, som-hi.

L’equipament d’època pot resultar sorprenent. És extremadament simple però altament funcional. Per exemple, la motxilla no consta de cap mena de sistema d’encoixinat ni a les cintes de les espatlles ni al dors d’aquesta; cosa que fa que es pugui notar amb facilitat com el pes es concentra a les espatlles i, a la llarga, pugui fer que es carreguin les cervicals. Tanmateix, reitero que és sorprenent que en una motxilla amb una capacitat d’un 15 – 20 litres s’hi puguin encabir 9 quilos d’equip i no et facis pols als 5 minuts de caminar.

I ara un petit experiment del tot improvisat. Quan quedaven poc més de 3 quilòmetres per arribar de nou a Santa Creu d’Olorda parlàvem amb els companys de mirar de fer una ruta per muntanya amb espardenyes i, aprofitant que en duia unes a la motxilla per si hi hagués qualsevol contratemps amb el calçat que duia, hem aturat un moment per fer el canvi de calçat i veure fins a quin punt es podia caminar de forma dinàmica amb unes espardenyes de vetes. Doncs coi! Eren més còmodes que no pas els botins de pell girada. I, sense voler posar-me medalles i fent un esforç d’objectivitat, hagués pogut aguantar uns 2 o 3 quilòmetres més amb les espardenyes.

Si qualsevol persona volgués provar d’anar a fer muntanya amb espardenyes cal recordar que s’hi ha d’anar amb compte. L’espart és un teixit que enceta amb facilitat el peu, sobretot si és nou de trinca. Per tant el meu consell abans d’aventurar-se a fer una caminada amb espardenyes és: si aquestes són noves, llimar-ne la sola amb paper de vidre per tal de suavitzar-ne l’espart. També cal tenir present que és recomanable acostumar el peu al tacte “abrasiu” de l’espart , així que si no esteu acostumats a caminar amb espardenyes, abans dedique-vos a calçar-les pel carrer o per fer muntanya lleugera SEMPRE amb un calçat de recanvi.

VERSIÓ CASTELLANA

Oriol Miró / Daniel Alfonsea Romero / Enric Torres Masjoan

16 de setembre de 2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.