Matem les recreacions massives? Valorem prou el sacrifici dels companys? No ens estem carregant el missatge (o missatges)? / Do we kill mass reenactments? Do we value the sacrifice of colleagues enough? We are not killing the message (or messages)? / ¿Matamos las recreaciones masivas? ¿Valoramos suficientemente el sacrificio de los compañeros? ¿No estamos cargando el mensaje (o mensajes)?

Matem les recreacions massives? Valorem prou el sacrifici dels companys? No ens estem carregant el missatge (o missatges)?

Si, mentre s’abusi del voluntariat i la bona fé de les persones!

Comencem forts, però es que la cosa s’ho val, i es que estem perpetuant el concepte de gratuïtat del recreador a canvi de pinso més o menys elaborat, dormir entre guineus o sobre tatamis mentre es observat per gent, que pagant o no, al·lucina tot veient un vehicle que ha hagut de ser portat en góndola o que ve volant. Tot oblidant que…sense persones no hi ha recreació.

Si que es cert que una cosa que es basa en el voluntariat no ha de pagar sous com a tal, però, aquest voluntari només hauria d’aportar les hores que es al lloc. Demanar-li que a més posi el cotxe, la roba, negociacions familiars, i, a sobre, per allò de fer vida, aporti riquesa tot consumint allà on sigui, es un abús del concepte voluntariat.

Parlant clar, el recreador, ha de ser cobert, si no es possible del tot, si en part, per la organització de l’esdeveniment, que hauria de pensar que porta desenes, sinó centenars de persones a ubicacions no sempre amables, i a vegades aquests centenars o desenes de persones no tenen ni dutxa calenta i sostre on passar la nit. Excepte que sigui pagant de la seva butxaca, per més que li aconsegueixis descomptes.

I com ho aconseguim? Reduint el decorat! Quan costa un lloguer de góndola? I quan ha cobrat l’aviador per fer unes passades per sobre teu? I si repartíssim aquest preu, que algú paga…, entre recreadors que han travessat tota o mitja península? Tan forassenyat es pensar en les persones? Tanta por hi ha a negociar ajudes per als que anomenes companys d’afició? Són companys teus realment?

La persona que et ve, ja ha fet prou posant totes les hores de viatge, et respectarà el guió per que li agrada el que fa, i fins i tot riurà amb tu, per que en el fons, som persones i som animals socials. Però la teva desatenció…hi seguirà sent.

Però no tot el problema es la atenció a les persones, per bé que es el principal. També hem de contemplar els formats, per bé que el format pausat s’ha obert camí en forma d’expositors i museu viu, tot creant una recreació didàctica. La batalla sobredimensionada segueix vigent, massa vigent! I aquesta batalla, ja pateix més de defectes que avantatges.

Dos centes persones en una zona menor que un camp de futbol, on per més que hi posis bona voluntat, cap guió sobreviu, i més si hi afegeixes algun vehicle que només fa que devorar espai vital. Manca d’espai vital que més d’un cop ha posat en perill a algun company recreador, quedant exposat a petards massa pròxims a ell, de manera involuntària segur, però, errar es humà,i aquests errors poden costar car. Això quan no es el públic l’exposat a aquest error involuntari, imagineu per un moment les conseqüències d’un petard massa proper a un espectador amb ganes (i dret) a queixar-se?

Però, i tornant a coses internes de la sobredimensionada batalla, Rambos aficionats que sobreactuen, comandaments que han vist massa La Chaqueta Metalica, Milicians buscant morts heroiques i altres resten credibilitat a un esdeveniment que lluny de causar una reflexió sobre la guerra, genera un circ que la gent ve a veure com aquell que va a passar la tarda. I ja et pots entestar en dir per megafonia que es per evitar que torni a passar, les obres…, la obra ha dit el contrari.

Sobre les limitacions tècniques, poc podem fer, la dura i a vegades confusa legislació amb les armes ha obligat al format de petards simulant granades, arribant a vegades a l’abús d’elles, tot buscant un soroll i teatralitat que pot arribar a desdibuixar el drama d’una batalla, drama que deu no ho vulgui, pot arribar a ser real per motius ja citats a dalt.

I fins aquí arribem avui, més per la prudència, sabedor de que he passat per una molts ulls de poll amb una piconadora, que per ganes de callar, que encara podrien sortir temes. Temes que, sabeu que? Millor parlar-ne com cal després de un temps de reflexió que sembla obligat.

Oriol Miró Serra

14 de febrer de 2024

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.